El catalanisme a València s'ha neoblaveritzat un xic més. Softcatalà i Escola Valenciana, dues entitats que sempre han militat per garantir la salut de la llengua catalana, s'han posat d'acord per impulsar una iniciativa comuna: Softvalencià, l'homòleg valencià al Softcatalà ja existent. I tot amb el suport de la secessionista Acadèmia Valenciana - llig la notícia a LLIBERTAT.CAT
Comentaris
Les manies no les curen els metges, això és així i no té solució. Softcatalà s’afegeix al despropòsit de la fragmentació lingüística i amb la col·laboració d’Escola Valenciana crea i promou Softvalencià, invent per a ús particular dels valencians genuïns i tiquis-miquis, amb traductor diferenciat i tot. Si són conseqüents, aviat hauran de presentar també Softmallorquí, Softmenorquí, Softtortosí, Softfragatí i etcètera.
Per què no ha estat possible un sol programa per a tothom que incloguera el màxim de variants possibles, a configurar per l’usuari?
M’imagine que la idea és oferir als valencians un producte “genuí”, a la manera de l’AVL, sense taques “catalanístiques”, immaculadament valencià, amb l’argument –crec que equivocat– d’afavorir-ne l’ús. L’afavorirà? Ho dubte. Valga com a exemple el fracàs de «Harry Potter ara en valencià». Segons que va aclarir Ernest Folch, al País Valencià se’n van vendre més exemplars de la traducció catalana general que no de l’adaptada “al valencià”. Al capdavall, els qui són contraris al català ho són en totes les seues versions, incloses les secessionistes, tant si són d’alta com de baixa intensitat, i es diguen com es diguen (¿Catalán o valenciano? ¡Español!).
Aquestes actuacions diferenciadores, lluny d’afavorir la unitat de la llengua promouen i acceleren la seua desintegració. Perquè –cal insistir-hi– avui la unitat de la llengua no és una qüestió de gramàtiques més o menys “científiques” sinó de consciència, i de mercat. Si afavorim la diferenciació entre valencià i català no ens ha de sorprendre que la majoria de valencians considere, com mostrava una enquesta recent, que són llengües distintes. Aquesta conscienciació secessionista s’aconsegueix també amb campanyes diferenciadores com la de Softvalencià.
I la pregunta encara seria: ¿Les possibles –o no– adhesions maniàtiques compensen l’efecte fragmentador que provoca la constant diferenciació de nom i de normativa? No s’està afavorint també una divisió irreparable entre usuaris lleials a la llengua? ¿Els intents d’acostar-se els sectors més maniàtics –més secessionistes– no són, al capdavall, com ha demostrat l’exemple del «Harry Potter ara en valencià», llavar el cap a un tinyós?
Potser, fet i fet, al nord i al sud ja són majoria els qui han assumit la secessió. Però: qui siga lladre, que siga valent.
Toni Cucarella