V.A. ESTELLÉS a Nova Jersey
L'amant (The Lover) EdgarGirtain
- Obtén l'enllaç
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Entrades populars
Publicat per
el setial
L'ORFEO de Monteverdi al Monestir
- Obtén l'enllaç
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Comentaris
Vicent Andrés Estellés | Foto Ferran Sendra
Es deuen preguntar per què una petita orquestra americana, a l’Estat de la Nova Jersey, executa cançons amb versos del poeta emblemàtic de Burjassot? Tot va començar quan Mark Hyczko, el conductor i director artístic i jo mateix, Jan Reinhart, fèiem una selecció d’un text adient per a un nou encàrrec coral. El compositor ens havia advertit que –per qüestions d’intel·ligibilitat en ser cantada per una coral– havíem de triar una peça molt breu. A més de ser membre de la Junta Directiva de l’Orquestra, sóc traductor literari i un estudiós de la poètica ibèrica. No feia gaire havia llegit un llibre clàssic amb versos de l’Estellés. Incloïa un poema d’una concisió absoluta: “Dit de la mort al voltant de les quatre del matí”. Eren tan sols dues línies i quatre frases: “Portes la nit/ portes el dia/ portes la clau/ que obri totes les portes”. Audaces, enigmàtiques i, potser, un xic atemorides. Van ser escrites poc temps després de la mort de la xiqueta del matrimoni: una tragèdia de la qual no es van refer mai del tot. Així i tot, d’alguna manera, condensa la seua transformació en el poeta valencià més ingent –i un dels més grans poetes catalans de tots els temps– des d’Ausiàs Marc.
Al final, no vam emprar el poema per a la peça coral. El compositor s’estimà més un altre gran text d’un poeta americà. Mark Hyczko i jo, però, pensàrem que “Dit de la mort” era el que calia per a un concert que vam titular: “Transformacions”. És així com li férem l’encàrrec a Edgar Girtain: un jove de vint-i-sis anys, nadiu de les pinedes boscanes de la Nova Jersey –Pinelands– on el seu besavi basc s’havia establert a la primeria del segle XX. L’Edgar era un jove estudiant de composició musical de la Universitat Rutgers de la Nova Jersey. Havia demostrat un gran talent amb les seues peces –per a música de cambra– plenes d’energia i de sensibilitat. S’havia guanyat l’admiració de la NBCO (Orquestra de Cambra de la Nova Jersey) i del públic de la sala amb els quatre minuts de música on s’endinsava per la fondària del poema breu de l’Estellés. Durant l’entreacte se sentien converses en què apareixien els mots “València” i “Estellés” alhora que se citaven detalls de les descripcions del programa...Edgar es va decidir per la versió original després de considerar les versions en català i en anglès. A la nostra oïda estadunidenca, el vocalisme pur i italianitzant de les vocals valencianes meridionals es projectarien per l’espai acústic. La major part dels cantants nord-americans, formats en l’Òpera europea, se sentirien còmodes en haver de cantar-les.
L’estellesiana preferida del cicle és, per a l’Edgar: “l’Amant”. Descriu els moments d’alta tensió d’una parella en iniciar l’encontre sexual. Passa, de vegades, de l’adoració a la súplica. En la frase repetitiva: “Anem al llit”, l’Edgar va triar començar amb un to únic. Segons la tradició, un esperaria que fos la tònica o dominant. Això no obstant, en eixir la primera nota orquestral, ens adonem que, de fet, la nota inicial és la 7ena d’un acord en to major. Això és la relació més allunyada d’un to pel que fa a l’harmonia. Així, ens assabentem que viatgem a un paisatge distint –potser exòtic– d’una gran exuberància i sensualitat. Aquest efecte es veu realçat amb els gests descendents musicals. L’efecte és d’una amorositat captivadora.... Al concert del mes de juny de 2014, la Dra. Judy Johnston, una prestigiosa professora de literatura comparada de la Rider University, comentava sobre el plaer d’haver descobert un poeta il·lustre: “Com és possible que no n’hagués sentit a parlar mai, d’aquest Vicent Andrés Estellés?”